Les nenes dormen plàcidament. La gran descança feliçment al sofà i la petita es gronxa silencosa al baldador, de tant en tant obre un ull per assegurar-se que continuo al seu costat. No plou però fa un d’aquells dies grisos i calmosos i el silenci que hi ha a casa meva hi entona a la perfecció…
Preparar un pa de pessic i esperar que sigui fred per poder-hi clavar les dents és el millor bàlsam contra l’astènia primaveral.
PASTÍS DE POMA DE LA IAIA
Ingredients:
10 cullerades de farina
6 cullerades de sucre
6 cullerades de llet
5 cullerades d’oli
2 ous
sal
16 gr de llevat químic (un sobret vermell)
ralladura de llimona
Primer de tot poso el forn en marxa (180º)
Barrejo els ingredients, tots a l’hora, i deixo reposar aquesta massa una hora. Entretant, pelo dues pomes i les tallo en galls, les amaneixo amb una mica de sucre i canyella en pols i les esquitxo amb un xic d’aigua.
Encamiso un motlle (embadurno amb mantega i hi espolso farina), hi aboco la massa i hi col·loco, amb tanta gràcia com puc, els galls de poma al damunt.
Forn: 180º 1/2 hora aprox.
Mentre berenem li explico a la Jana un conte d’origen coreà, el vaig treure d’un llibre de Jean-Claude Carrière que és un recull de contes filosòfics del món El Circulo de los mentirosos (col·lecció de narrativa de l’editorial Allumen). La Jana és petita, no sé si capta el sentit de la història ni l’humor, però em pregunta si els protagonistes s’estimen…:
Una parella molt llaminera (fins a l’extrem del pecat capital) reben un obsequi, una capseta plena de pastissets, se’ls mengen amb deliri i quan només en queda un, per tal d’evitar la disputa fan un pacte: aquell que parli abans haurà de deixar el pastís per a l’altre. S’estan en silenci hores, dies. Finalment entra un lladre a la casa i en veure que no li diuen res comença a endur-se tot el que li sembla. Quan ja té tot allò que vol pensa que encara es pot endur la dona, l’agafa. Ella no diu res s’intenta deixar anar, escapar-se, però no pot. Malgrat tot segueix callada. El marit tampoc diu res, de fet ni tan sols es mou. Quan el lladre ja és a la porta, la dona no pot més i crida, dirigint-se al seu espòs: “Què, és que no penses fer res perquè aquest home no se m’endugui?”
Sabeu que li respon l’home, oi? “El pastís és meu!”
