El seu món s’enfonsava, el fruit del seu treball, les seves eines, les seves il·lusions, fins i tot bona part del seu bestiar… tot allò que havíen construit, el seu projecte; tot queia en forma de brases damunt la terra, ara estèril. El foc acabava amb tot.

Un poble desallotjat, cases buides, cases que no se sap si tornaràn a omplir-se, calor, por. Molta por.

Tres homes s’ho miraven de lluny, embolicats amb mantes. No els queien llàgrimes però tots tres, silenciosos, ploraven a dintre seu. Veien amb impotència com les flames anaven acabant amb les seves terres, amb els paisatges que han acompanyat les seves vides.

Equips de gent valenta lluita amb tots els seus esforços per acabar amb el terror. Per uns dies, tant de bo només quedin unes hores, no hi ha diferències entre nosaltres. Tots volem el mateix: salvar la nostra terra. Salvar-nos. SALVAR ELS PALLARS, L’URGELL, LA RIBAGORÇA, L’ARAGÓ. 

Foto de Jordi Peró (@montsec), incendi de la Ribagorça amb l’Aneto al fons.

La natura és bella. També és salvatge i cruel i no se la pot fer entrar en raó. No plou, fa molt que no plou i aquests dies el vent bufa amb força. Ahir van començar els focs que estan arrasant el Pirineu i malgrat els esforços de molts no sabem què passarà ni quan acabarà l’horror. Mentre escric això se m’omplen els ulls de llàgrimes i milers de parts de mi es transporten als cors de les persones que ho estan patint de més a prop.

Avui canvio la recepta per aquesta mena de “pregària” que no sé si llegrià molta gent, algú o ningú, però que espero de veritat que ompli de coratge les persones que fa hores que estan treballant per apagar les flames, les que s’hi afeixen i les que s’hi afegiran, i que doni  esperança als daminficats directes del desastre.