Els amics del Taller de cuina en proposen el repte de la recepta viatgera; amb la idea de recopilar receptes a partir del record que ens evoquen els viatges. M’ha encantat la idea i per això no puc deixar de participar-hi. La recepta que he escollit és un clàssic de la cuina italiana que els argentins van integrar a la seva cuina sense pensar-ho. És el tiramisú. No obstant, m’ha semblat que fer un tisamisú tal qual no té massa secreti he optat per argentinitzar-lo encara més i he substituit el mascarpone pel dolç més dolç de tots els dolços del continent americà: EL DULCE DE LECHE, una especie de pecat en forma de crema compost de llet i sucre. A veure què us sembla…
(He de dir, després d’haver-lo tastat, que per a pròximes edicions d’aquest postre, provaré de fer la crema una mica més consistent, potser afegint-hi una mica de gelatina, convertint-la en una autèntica mousse…)
Ah, per cert, aquesta entrada la dedico al Charli que ja fa dies que em va demanar que li suggerís algun postre amb dulce de leche… es veu que s’hi torna boig! 😉
El meu viatge a l’Argentina va ser una cosa sobtada, improvisada i inesperada. També va ser fugaç. Vaig anar-hi amb el meu pare, només una setmana. Buenos Aires, Carmen de Patagones-Viedma, Puerto Madrin, Buenos Aires, cap-a-casa-que-no-ha-estat-res. Bé, està clar que no vaig veure ni una quarta part del país, però va ser un vaitge. Va ser un viatge intens i sorprenent i, com tots els viatges, també va comportar una transformació en mi.
Els records que tinc d’aquells dies són preciosos i els duré sermpre al cor, m’acompanyaran allà on vagi i en moments determinats els reviuré sense esperar-ho. No es poden explicar amb paraules els viatges, s’han de fer i cada persona els ha viure a la seva manera. Cada camí és únic i irrepetible, aquí rau la màgia.
A mi l’Argentina em va seduir d’una manera brutal, vist des de la distància fins i tot em sembla impossible, però ja se sap: no són només els llocs, són les persones, les circumstàncies, el moment, el que mengem, el que bebem, com hi arribem,…
Potser el paradigma del meu viatge van ser les balenes. Animals bells i magnífics, misteriosos gegants marins. La barreja de por i curiositat que se sent a prop seu traspassa la pell, fins i tot diria que traspassa les emocions. Mirar les balenes, sentint-les a tocar, és perdre el món de vista, al menys això és el que a mi em va passar (les fotos que hi ha en aquesta entrada són del meu pare, jo no vaig poder disparar més de dues vegades, vaig quedar paralitzada, absorbida per la presència d’aquests animals).
Com elles, les balenes, així va ser el meu viatge: bell, magnífic, misteriós. I com elles, que apareixen i desapareixen quan volen, quan jo me’n vaig adonar ja era al cotxe, a Barcelona.
TIRAMISÚ DE DULCE DE LECHE
Ingredients:
3 planxes de pa de pessic (als supers les venen rodones, si es compren a la pastisseria són més bones, amb diferència, i possiblement sigui rectangulars; en aquest cas amb 3 meitats ja n’hi hauria prou)
3 tasses llargues de cafè (més o menys fort segons els gustos de cadascú)
250 gr de dulce de leche
1/ l de nata líquida
20 gr de sucre llustre
3 clares d’ou.
Per començar preparo una mousse de dulce de leche, per fer-ho munto, per una banda, les clares a punt de neu i bato, d’altra banda, el dulce amb la nata i el sucre llustre (les dues operacions les faig a la Thermomix, em canso menys trobant el punt a les clares i la crema em queda més fins que si ho fes a mà…). Quan tinc les dues preparacions, incorporo les clares a la crema procurant que tot plegat vagi agafant aire. Reservo.
En un motlle poso una capa de pa de pessic i la xopo bé de cafè. Amb una mànega pastissera hi faig una capa de mousse de dulce i torno a començar, acabo amb una capa de mousse.
Espolvorejo una mica de cacao en pols per damunt i a la nevera. Al dia següent serà més bo, així que unes hores de paciència…
