Hans C. Andresen va escriure aquest conte potser amb la intenció de posar en evidència la distància enorme que hi havia entre la monarquia i el poble i la incapacitat dels poderosos de posar-se al lloc dels desfavorits.
De petita m’agradava que m’expliquessin aquesta història, m’imaginava el munt de matallasos, de mil colors i gruixos, apilats i el pesolet que amagaven al seu davall. Hagués volgut ser aquella princesa només per poder escampar tota la pila de matalassos per l’habitació, menjar-me el pèsol i passar-me la nit saltant de matalàs en matalàs, fent tombarelles, corrent i cridant sense que ningú em digués res. Ella, la pobra princesa, no podia més que dormir i l’endemà llevar-se plena de morats, cansada i derrotada per culpa d’un miserable llegum.
En honor a aquest conte, aquí us deixo la meva versió de les magdalenes del “duo petits pois” de B comme bon. N’he variat una mica la composició i ho he combinat amb una escuma de formatge blau, blau com la sang de la delicada princeseta! Bon profit!
MUFFINS DE PÈSOLS AMB NATA DE FORMATGE BLAU
Per als muffins (en surten 12 de mida mitjana):
3 ous
250gr de farina
100ml de llet
100ml d’oli d’oliva verge
8 gr de llevat químic
polsim de sal
polsim de sal d’all (o d’api)
cop de pebre negre
15 baines de pèsols o un parell de grapats de pèsols congelats
unes espolsades de Sal de Gerri (per posar per damunt tot just al final de la cocció)
Bato els ous, hi tamitzo la farina i hi afegeixo el llevat. Remeno fort. Hi incorporo els líquits, acabo de remenar fins que queda una massa homogènia i ho deixo descansar mentre escaldo els pèsols (que bons els pèsols acabats de desgranar! me’n deixo uns quants en un bol per anar picant…)
Afegeixo els pèsols a la massa i emmotllo en uns fantàstics motlles de madalena que em van portar els Reis.
Forn: 180º uns 30 minuts
Per a la nata:
500 ml de nata de muntar (no menys del 35% de greix)
60 gr de formatge Roquefort o qualsevol altre formatge blau, segons els gust del consumidor…
Bato el formatge amb una petita quantitat de la nata per tal de desfer-ne tots els grumulls, un cop aconsegueixo una pasta fina ho acabo de barrejar a mà amb resta de la nata i ho munto (això a màquina, sinó se’n ressent la musculatura del meu braç i espatlla). Quan tinc el punt de pic de lloro ho passo a una màniga pastissera (o un bossa de congelar que ja perforaré al moment de servir).
