Tant de bo tingués una recepta per guarir les ferides de la mort, una recepta per omplir de pau uns cors trencats. Tant de bo la vida fos justa i menys cruel, que res ni ningú es pogués endur al cel un fill abans que els seus pares, que no haguéssim de veure com moren persones joves amb tota la vida per davant, persones amb ganes de viure.
Aquests dies només puc pensar en el Miquel i la seva família. No sé si em toca escriure això, provablement, no. No era amiga íntima d’ell, ni en sabia més coses que les que eren públiques. La nostra relació era totalment circumstàncial, però aquesta mort també ha estat una pèrdua important per a mi. Perquè conec els seus pares i la seva germana, perquè els aprecio moltíssim, perquè no m’agrada veure el patiment en ningú, menys encara si no ho mereix. El que sí que sé, i això ho puc dir, és que el Miquelet era una persona amable, molt educada, que sempre tenia bones paraules per a tothom que s’hi adreçava. Això ha quedat clar aquests dies de dol i si existeix alguna cosa que pot apaivagar una mica el dolor de la família, és precisament veure quantes persones estimaven i admiraven al Miquel; com amb només 23 anyets havia construit una xarxa sòlida d’amistats al seu voltant, quin camí d’èxit personal i professional estava encimentant.
Som fràgils com les bombolles de sabó, no sabem en quin moment les nostres vides poden fer un gir inesperat i canviar per sempre, canviar el nostres somnis, les il·lusions i els projectes i els projectes de les persones importants que ens envolten. En honor al Miki Roqué, tots i cadascun de nosaltres hauríem de ser feliços, dedicar les nostres vides a estimar, a aprendre, a lluitar com ho va fer ell.
DEP, Miquelet.
